Encetant camins, una visió de vida

La vida és màgica i bella, un camp d’oportunitats per experimentar, retrobar-nos, ser i créixer.

Crec que des de que vaig néixer encetar camins és quelcom que porto a dins i que m’omple d’il·lusió i sentit. L’estat de calma i plenitud és el termòmetre per moure’m i desplegar. A voltes em perdo i retrobar el centre no sempre és experiència plaent... però hi torno i des d’ell la vida sempre continua...

Què he après en el meu camí de vida que pugui compartir?
  • Que el canvi només és possible des de dins, que tot comença per un mateix.
  • Que tot el que fem o deixem de fer té un impacte en un mateix, l’entorn i el món. 
  • Que som éssers creadors i creem la nostra realitat.
  • Que la vida és eterna i l’espai temps no existeix, tot és perfecte dins el tapís universal.
  • Que som éssers espirituals experimentant-nos en la condició humana.
  • Que tots som únics, especials, valuosos i diferents.
  • Que en essència tots som el mateix, tots som un, tots som llum.
  • Que és essencial conèixer-nos per estimar sense condicions ni judicis, per servir a través de la veritat que cadascú porta a dins i evolucionar, doncs aquesta és la gran tasca. 
  • Que es pot abraçar i estimar totes les persones i experiències que la vida et presenta.
  • Que allò que rebutges en l’altre, ho rebutges en tu.
  • Que no jutjar t’acosta a qui ets i et reporta pau i calma dins teu.
  • Que el cos, el pensament i l’emoció estan al servei de la nostra ànima.
  • Que la responsabilitat, la llibertat i la consciència es donen la mà.
  • Que la vida és bella en tots els seus paisatges, aprendre a viure-la és tot un repte.
  • Que integrar la mort a la vida és bàsic per perdre la por i viure amb sentit i presència.
  • Que tots tenim dons i missió de vida a desplegar.
  • Que pensar en gran, actuar en petit, sentir en present i agrair conscientment són ingredients per fer una bona recepta.
  • Que tot el que cerques està dins teu. 
  • Que és important seguir el cor i la intuïció, ningú més que un mateix sap el què és millor per a ell.
  • Que només ens podem valorar quan ens sentim lliures.
  • Que el patiment també forma part d’aquest aprenentatge i és possible viure’l des d’un lloc transformador i ple de calma.
  • Que comprometre’s a viure i a fer el què un ha vingut a fer obre camins inimaginables.
  • Que caminem plegats, no estem per sobre ni per sota, tots som iguals.
  • Que les decisions preses creen els camins que tracem, però les possibilitats de traçar camins són infinites.
  • Que Infinit és un símbol màgic que uneix i integra: dalt i baix, cel i terra, tu i jo, ell i ella, llum i foscor, dia i nit, bo i dolent, blanc i negre, ... darrera la dualitat només hi ha unitat. Integrar-la i dansar amb ella és un aprenentatge per viure amb harmonia i equilibri.
  • Que el despreniment ens fa lliures i ens ajuda a transcendir dins l’evolució de la humanitat.
  • Que més enllà de la comprensió conscient, tot té un per a què i encaixa a la perfecció dins l’univers immens, invisible als ulls. La veritat sempre ressona dins el nostre cor. 
  • Que al final tot es defineix en una sola paraula i un sol aprenentatge: “AMOR” (en majúscules).

José María Herrera,

psicòleg humanista i director de l’Institut Carl Rogers

Tinc 54 anys. Vaig néixer a Sabadell i visc a Barcelona amb la meva parella, Sumem Estic llicenciat en Econòmiques i en Psicologia. Sóc una persona d’esquerres que no sap a qui votar. Als polítics els falta congruència. 


Connexió



La vida no es rendeix, tendim a desenvolupar-nos com a persones igual que la llavor tendeix a ser arbre. La psicologia humanista, branca fundada pel psicòleg nord-americà Carl Rogers, posa el focus a canalitzar les pròpies emocions a través de l’acceptació, l’empatia i la congruència mitjançant l’autenticitat en les relacions. “No es tracta de posar en pràc­tica tècniques de comunicació, ni de perdre’s en les bones intencions per acostar-me als altres, sinó d’integrar una visió diferent de la persona, i unes actituds per a la relació. Dirigit per Herrera, s’obre a Barcelona el primer centre Carl Rogers d’ Espanya per a la formació de psicoterapeutes, la psicoteràpia i el creixement personal.

Vostè era economista.
Sí, fins als 38 anys vaig estar focalitzat en la supervivència, a guanyar diners treballant.

Què li va passar?
Provinc d’una família molt humil, no vaig pensar mai que arribaria al batxillerat. El meu pare era pintor de parets, als 14 anys vaig començar a treballar pintant ratlles de pàrquing i ajudant la mare, que era cuinera en un restaurant.

Li va anar bé en la vida.
La mare em deia: “Tu has de ser bona persona, treballador i seriós”, i va ser com si m’ho ta­tuessin. Vaig tenir càrrecs de responsabilitat global en diferents entitats financeres. Feia el que sentia que havia de fer, però no era feliç.

Un contrasentit.
Vaig fer teràpia, vaig reflexionar, vaig deixar la feina i vaig poder permetre’m un temps sabàtic en el qual em vaig treure Psicologia. En un dels diversos màsters que vaig fer, impartit per l’ Institut d’ Interacció, vaig descobrir Carl Rogers i em va encaixar tot, vaig entendre què és el que m’estava passant.

Què va entendre?
El cost que tenia viure de manera incon­gruent. Vaig estudiar, vaig practicar, vaig ser docent a la Universidad de Comillas, i avui visc dedicat a la pràctica i la docència de la psicologia humanista des de l’ Institut Carl Rogers.

En què consisteix la psicologia huma­nista?
Carl Rogers (un dels psicòlegs més coneguts del segle passat, però molt poc entès), defensava una revolució silenciosa, que consisteix que les persones tornem a connectar amb el que realment som a través d’una relació autèntica.

Tots la desitgem.
Per tenir una relació autèntica, és igual de ­quina naturalesa (parella, amic, fill, metge pacient, professor alumne...), he de ser jo mateix, i ser jo mateix és una cosa molt complexa perquè hi ha parts de nosaltres que no veiem.

Per què és tan difícil?
Des de molt petits hem d’escollir entre ser estimats o ser nosaltres mateixos.

Sempre escollim el primer.
Sí, sempre un nen prioritzarà l’afecte, can­viarà el que faci falta per ser mirat abans que atendre el que sent; i així ens desconnectem del que som.

Però podem tornar a connectar...
Sí, a través d’algú que ens ofereixi una relació autèntica, perquè tenim una tendència innata a desenvolupar-nos com a persones de la manera més eficient possible; com les plantes. El que passa és que perdem aquell fil.

La llavor tendeix a ser arbre i no bonsai.
Rogers proposa que els professionals de relació d’ajuda, des de psicòlegs fins a educadors o sanitaris, trobin aquella congruència en ells mateixos perquè la gent que atenen se senti compresa i acceptada profundament, i a partir d’aquí tornin a connectar amb el que són. I que aquella taca d’oli es vagi estenent.

No et sents mai comprès i acceptat del tot.
Aquest és el mal de la nostra època, però hi ha un camí cap a això.

Com?
Tenint un espai vivencial en el qual em senti prou segur per poder explorar en mi mateix . L’impacte de sentir-se comprès és molt poderós. Però sovint es dóna la paradoxa que els professionals de la psicologia intentem ajudar gent a arribar a un lloc al qual nosaltres no hem arribat.

Doni’m més pistes.
Quan accepto el que realment sóc puc canviar, però per saber qui sóc necessito l’altre, així que cal buscar aquelles relacions autèntiques amb la parella, els amics, el terapeuta...

Això de buscar una relació autèntica pot ser molt frustrant.
Primer he de començar per mi, m’he de preguntar com estic. Si no em sento feliç, si hi ha una falta de motivació continuada, m’he de preguntar si la vida que estic vivint és la meva.

Pots passar-te anys amb aquest dubte.
Per això funcionen tan bé els grups de teràpia. Quan tu t’exposes i veus que els que t’envolten comprenen, connectes d’una altra manera amb la teva pròpia emoció.

Tot comença al parvulari.
Si els pares i educadors saben establir aquella relació autèntica no passarà. Cal adonar-se de la importància de canviar el focus d’atenció de “l’alumne problema” a “què és el que em passa a mi amb aquell alumne”. M’he de focalitzar en la relació que tinc amb els altres.

Jutgem molt alegrement.
És una defensa, el judici ens parapeta. Per obrir-se a l’altre primer t’has d’obrir a tu mateix. Tenim una personalitat rebuda i una elegida que respon al com vull viure.

Quin és l’element comú entre els seus ­pacients?
La desconnexió del que som. El viure amb un sistema de creences que considerem propi però que no ho és. La gent ve a teràpia perquè ho ha deixat amb la parella o perquè ha perdut la feina, i els agradaria que tu truquessis a la seva parella o al seu cap i li diguessis: “Però si aquest noi és formidable!”.

Estaria bé, sí.
Vénen perquè els resolguis la vida, però nosaltres treballem en com llegeixen la vida els passi el que els passi, perquè això és l’essencial. Sovint intentem aconseguir coses que no tenen a veure amb nosaltres, i això ens frustra.

L'empatia

Hi ha tantes llavors que podem sembrar a diari... llavors que possibiliten, llavors que acompanyen, llavors que ens permeten ser, llavors que ens fan créixer... llavors de vida...

En les petites coses s’hi amaga el sentit i la plenitud, l’harmonia i l’equilibri,... És tot un repte percebre la màgia que hi ha darrera de cada trobada, de cada fet, de cada gest, de cada persona,... 

Ser sembradors de llavors de vida està a les nostres mans, et sumes a sembrar empatia?

L’empatia ens permet percebre l’experiència de l’altre, posar-nos a la pell de l’altre i sentir el què sent. En l’empatia el tu i el jo desapareix i la comprensió i el sentiment esdevenen un. L’empatia és integradora, uneix.

L’empatia ens acosta i desperta quelcom essencial per a l’ésser humà: la vulnerabilitat. Només essent conscients de la vulnerabilitat intrínseca ens podem obrir a aquesta experiència empàtica.

L’empatia requereix presència, vinculació, obertura, flexibilitat, atenció,... en definitiva, ens humanitza. 

És una llavor de vida necessària en el nostre camí, una llavor que podem practicar, fer créixer i sembrar arreu.

Per practicar l’empatia necessitem està oberts al sentir de l’altre, no tenir por del vincle i deixar els nostres prejudicis fora. La confiança i el respecte l’acompanyen en tot moment.

L’empatia és sanadora i necessària en el procés de creixement mutu, sigui a nivell personal o professional.

La sembrem?
  • Si repasses els 3 últims dies de la teva vida, a on has sembrat aquesta llavor? Què pots fer per sembrar-la més sovint? 
  • Quin potencial té aquesta llavor? 
  • Què reculls quan la sembres i en tens cura? 

L'oli de coco...

Un dia una dona em va dir: "No et posis mai res al cos que no et puguis menjar..."  i com que hi ha molts productes cosmètics que em provoquen al·lèrgia em vaig començar a interessar per la cosmètica natural. 

Avui us parlaré de l'oli de coco, fa temps que l'utilitzo per temes de cosmètica i n'estic encantada: el poso en cremes, per fer exfoliant facial i corporal, per rentar les dents, ... i l'utilitzo a diari pel cabell, ha estat el substitut de l'espuma!!!

Jo me'n poso molt poquet a les puntes dels dits i el reparteixo pel cabell, el resultat és un ris natural i un cabell sense encrespament. S'ha de vigilar no posar-se'n massa perquè després es pot veure el cabell gras. 

Us deixo dos articles on parlen de l'oli de coco i les seves diferents propietats: