Exposició Valeri Farràs 17/11/16


Benvinguts, benvingudes,

Em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres aquesta presentació. He estat dies donant voltes i voltes en com plasmar el què vull dir, he dubtat de si ho volia llegir o si ho deixava fluir en el moment. Tenia clar el què, però no el com... i finalment aquí estic, llegint allò que em surt del fons del meu cor.

Fa dos dies el pare em va dir que un pintor busca tota la vida el seu quadre, un que potser no trobarà mai, sempre el busca... 

El pare per mi és i ha estat un gran mestre pel què fa referència a la recerca del sentit de la vida. El pare m’ha ajudat a comprendre i integrar què vol dir la creativitat, què vol dir ser artista i què és això de l'art. 

En els últims temps he estat observadora d'aquestes paraules per tal de poder copsar i anar més enllà, i és precisament el pare, la seva pintura i el seu fer que m'han ajudat.

He entès que en realitat l'artista no crea res, l'obra no li pertany. Què vull dir amb això? La creativitat és una experiència de connexió, l'artista neix quan un és capaç de connectar-se, abandonant possessions i egos, i és capaç de plasmar la seva veritat a través de la seva obra, i després ho entrega als altres. Per tant, per mi l’art i la creativitat són dues paraules que estan al servei de la humanitat. Quan el pare viu aquesta experiència la vida es manifesta a través d'ell i plasma a la tela el què ha vingut a compartir, amb els seus matisos i la seva bellesa, amb la seva mirada autèntica, amb el seu traç i els seus colors, amb la seva força i subtilesa. Quan està connectat, l'obra esdevé art, el procés creativitat, i els cors que contemplen es commouen perquè allò plasmat els mostra també la seva pròpia llum i la possibilitat de manifestar-la. Tots tenim la capacitat de connectar-nos, de crear i de plasmar la nostra pròpia obra, ho podem fer a través de la tela, l’escriptura, la parla, l’escolta, la presència,... ho fa el forner que connectat fa el pa i el serveix cada matí, la mare que acompanya i viu la maternitat, l’escombriaire que escombra conscient de la seva tasca i deixa la seva presència arreu on passa, el músic que amb cada nota et fa sentir i vibrar,...

Les persones com el Valeri ens recorden cada dia que això està a l’abast de tots. Cada traç creat des d'aquest estat no deixa indiferent... quina feina tant bonica, oi papa? El missatge que deixes és molt més subtil i esperançador. No només ho copsen els ulls, quan estàs connectat i ho entregues als altres, ho copsa l’ànima. 

De fet: bellesa, entrega, amor, compromís, presència, autenticitat,... són valors humans que neixen del cor i possibiliten un món esperançador.

A vegades hi ha quadres que el pare els toca any rere any, n’hi ha d’altres que després de 30 anys tornen al cavallet i són transformats totalment, altres que queden a mitges i inacabats,... aquests quadres ens recorden que la vida és la recerca constant de la nostra autenticitat, de la nostra veritat, del nostre sentit... i que no sempre hi ha “eurekes”, sinó molts laberints a transitar ple de paisatges i emocions. 

També vull dir que ets un papa humà, no perfecte, que rondines, t’equivoques, ensopegues, et refàs, et superes, estimes,... un papa ple de vessants i possibilitador... la teva persona és un mirall per veure la meva; els teus defectes, un reflex dels meus; les teves virtuts, un recordatori de les meves; i la teva professió una brúixola per quan em perdo. 

No és l’obra que pintes el més important, sinó des d’on ets capaç de crear-la... Per això en aquest món no serveixen els imitadors, la xispa hi és o no hi és, la connexió hi és o no hi és,... i això és fantàstic, doncs l’obra ens diu “busca la teva veritat, jo et mostro la meva i l’estat des d’on ha estat creada perquè ara tu busquis la teva i des d’aquesta emoció la manifestis!”

A través dels teus ulls i de la teva vida, m'és més fàcil comprendre la meva... mil gràcies de tot cor, t’estimo infinitament. 

I a la resta que avui ens acompanyeu, els millors desitjos perquè allò que veieu, sentiu, penseu i copseu durant el passeig per aquesta exposició us apropi a vosaltres mateixos, us commogui i us permeti ser la vostra versió més autèntica.

Deixeu-me acabar amb un petit fragment que vaig escriure fa uns mesos i que crec que té força sentit avui:

Potser no vivim la nostra vida, potser la vida no ens pertany... 
La VIDA és, la vida ens viu, es manifesta a través nostre amb totes i cadascuna de les experiències viscudes, amb cada emoció, amb cada pensament, amb cada vincle,... 
La VIDA ens transcendeix i evoluciona sense pausa.
La VIDA és, permet que et visqui!!!

Moltes gràcies a tots!

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

Els nens aprenen el que viuen

Si els nens conviuen amb les crítiques, aprenen a condemnar.
Si els nens conviuen amb l’hostilitat, aprenen a barallar-se.
Si els nens conviuen amb la por, aprenen a ser covards.
Si els nens conviuen amb la compassió, aprenen a compadir-se d’ells mateixos.
Si els nens conviuen amb el ridícul, aprenen a ser tímids.
Si els nens conviuen amb la gelosia, aprenen el que és l’enveja.
Si els nens conviuen amb la vergonya, aprenen a sentir-se culpables.
Si els nens conviuen amb la tolerancia, aprenen a ser pacients.
Si els nens conviuen amb l’estímul, aprenen a estar confiats amb ells mateixos.
Si els nens conviuen amb l’elogi, aprenen a valorar.
Si els nens conviuen amb l’aprovació, aprenen a agradar-se a ells mateixos.
Si els nens conviuen amb l’acceptació, aprenen a trobar amor en el món.
Si els nens conviuen amb el reconeixement, aprenen a tenir un objectiu.
Si els nens conviuen amb la generositat, aprenen a ser generosos.
Si els nens conviuen amb la sinceritat i l’equilibri, aprenen el que són, la veritat i la justícia.
Si els nens conviuen amb la seguretat, aprenen a tenir fe en ells mateixos i en els que els envolten.
Si els nens conviuen amb l’amistat, aprenen que el món és un lloc bell on viure.
Si els nens conviuen amb la serenitat, aprenen a tenir pau mental.

Dorothy L. NOLTE

Font: Llibre "Sopa de pollo para el alma" de Mark V. HANSEN i Jack CANFIELD. 


El respecte

El valor del respecte parteix del sentiment d’igualtat entre les persones. En ell reconeixem a l’altre com a digne, amb dret per escollir el seu propi camí.

I on comença el respecte? Només podem respectar a l’altre quan ens respectem a nosaltres mateixos, quan ens sentim dignes, quan hi ha acceptació. El respecte cap a un mateix és el primer pas per poder respectar els altres i el món on vivim.

Creure profundament en les capacitats, habilitats i vàlua que un mateix té dins seu és bàsic, així com creure en l’altre i en les seves capacitats, habilitats i dons.

El respecte per a l’altre i per a un mateix té a veure amb el reconeixement del nostre propi poder creador, té a veure amb la responsabilitat, la llibertat i la presa de decisions que traça camins diversos i diferents en cada persona,... té a veure amb la humilitat, la senzillesa i la consciència. 

El respecte permet reconèixer-se a un mateix i a l’altre com a éssers únics, irrepetibles, valuosos,... El respecte entén la diferència dins la igualtat per ser qui som. El respecte permet ser, accepta, acull, inclou, suma... 

El respecte és una llavor necessària per conviure en pau i equilibri, és essencial per practicar l’art de saber viure. En definitiva, és una llavor que permet que moltes altres llavors germinin,...

El tracte, el tacte, les mirades, les paraules, el to de veu, les expressions, l’escolta activa, la distància adequada, l’atenció, la presència, el diàleg constructiu, ... formen part indispensable en la sembra d’aquesta llavor.


La sembrem?

  • Em sento digne de ser qui sóc? Reconec la meva pròpia vàlua? En què sóc valuós?
  • Reconec la vàlua dels altres? Els accepto?
  • Respecto el meu propi camí? Com?
  • Respecto el camí dels altres? De quina manera?