Aquests dies que vivim…

Fa dies que em deixo sentir i escolto profundament la terra que trepitjo i estimo. Fa dies que m’observo i observo les persones i els moviments sistèmics que es donen. Fa dies que la vida ens mostra com a col·lectiu tot allò que vol ser transcendit i mirat, tot allò que no crea ni construeix, tot allò vell i enquistat que ens remou profundament. Tot el que està passant com a país ens mostra tantes coses si ho sabem llegir en clau d’interioritat… veiem l’odi, la ràbia, la tristesa, la frustració, la indignació,… però també la capacitat de caminar plegats, la il·lusió, les ganes de llibertat, la capacitat de perdó, la dignitat, la unió, l’empatia, la compassió,… Com a humanitat contenim totes aquestes llavors al nostre interior i es veuen manifestades com mai en aquests dies. Tot allò que veiem, sigui agradable o no, forma part de tots nosaltres. Tenim davant una oportunitat per poder sanar el nostre propi dolor, per poder perdonar, per poder transcendir… i per després poder construir un món on poder viure en llibertat i pau des d’un lloc pacífic, amorós, creatiu, inclusiu, possibilitador,…

Jo em sento esperançada, pesi que en molts moments m’acompanyi la tristesa o la indignació, fruits de la meva pròpia història. No crec en un ells i en un nosaltres, sinó en la possibilitat d’observar tot aquest dolor que ens desperta tantes emocions i tan variades. Esperançada perquè tots els que siguem capaços de transmutar a dins nostre tot això que sentim, ho aportem després a la totalitat amb conductes cíviques, plenes d’alegria i ànsies per crear quelcom bonic per a tothom.

No hi ha un ells i un nosaltres, sinó moviments de consciència. Jo intueixo una nova consciència que emergeix de dins de cadascú. Ho veig cada dia quan acompanyo i facilito grups i persones. L’empoderament que vivim molts i que manifestem des d’aquest lloc que vibra tan alt, per mi és una finestra oberta al món i a la vida.

Dins meu sento agraïment profund pel lloc que ocupa cadascú en aquest puzle que estem construint (i no hi descarto absolutament a ningú, en el puzle hi som tots) per tal que aquesta possibilitat conjunta es doni ara i aquí.

Amb tot plegat, i per no perdre’m enmig de tant soroll extern, jo només puc fer que recuperar el meu centre, sanar la meva pròpia ràbia, el meu propi dolor i la meva pròpia tristesa, per després sortir pacíficament i cridar ben alt que sóc lliure per SER, estimar, perdonar, manifestar i crear una nova realitat.

Namasté

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *